La dosi

Anhelava el moment esperat durant tota la setmana, que em faria sentir viu i li donava sentit a tot. Ja quedava poca estona per plegar, però encara era allà i m’hauria d’esperar un rato més. Els pensaments se centraven únicament en el moment que aviat esdevindria realitat. Recordava les sensacions que tindria arribat el moment, i el cos ja em demanava la corresponent dosi.

L’estrès acumulat i el mono creixent en línia ascendent conforme s’apropava l’hora de plegar, feien que anés enllestint l’informe que hauria d’entregar el dilluns a primera hora, amb rapidesa. Escrivia àvidament, tremolós, amb una gota de suor al front. Un glop d’aigua i una mirada a través de la finestra que em deixava veure una muntanya amb corriols, ajudarien a fer passar aquella darrera hora de la setmana.

L’hora arribà i sense ni dir adéu, vaig agafar el portàtil i correguí cap a l’ascensor, que era ple de bat a bat. Ho vaig deixar estar dirigint-me cap a les escales i baixant els graons de tres en tres, cargolant avall.

Ja al centre comercial, vaig obrir el portaequipatges del cotxe per deixar-hi l’ordinador, em vaig assegurar que a la bossa preparada hi duia tot el necessari. Després vaig tancar la porta, m’asseguí al volant i motor en marxa.

Mentre conduïa cap a l’esperada destinació, m’anava imaginant com em sentiria d’aquí a una estona i se m’acceleraven les pulsacions i assecava la gola. Vaig agafar l’ampolla d’aigua per fer-ne un glop, vaig engegar la ràdio, i vaig buscar una emissora amb música. M’aturà la cançó “The day that never comes” dels Metallica. En aquests instants vaig entrar a la carretera nacional i prement l’accelerador, em vaig situar al carril ràpid per continuar gas avall. Un altre glop d’aigua. A la ment passaven imatges de tota la setmana tancat a l’oficina: reunions tortuoses, treball intens, cafès ràpids, muntanyes d’informes per entregar, trucades amenaçadores, comandes mal entregades, incidències mal tancades… Aquests pensaments es barrejaven amb el fort desig que em superava i que de seguida podria satisfer.

Finalment, després d’entrar a la vila i agafar el carrer Olímpia per trencar cap a mà esquerra, vaig poder veure el rètol indicador de les pistes d’atletisme.

autor: Xavier Benet (conte amb 365 paraules justes)
Enllaç al bloc dels 365 contes.

Fa uns mesos vaig trobar un bloc on es podia enviar un conte, amb l’objectiu d’arribar als 365 contes d’una llargada màxima de 365 paraules cadascun i segons tinc entès acabarà per publicar-se. Em vaig animar i vaig escriure un conte relacionat amb el món del córrer, potser una mica portat a l’extrem, però estic segur que molts del practicants d’esport hauran tingut en alguna ocasió aquesta mena de sensació, sobretot en èpoques en que l’estrès en fa de les seves. Ja que jo en sóc l’autor, m’ha agradat penjar-lo al meu bloc.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a La dosi

  1. Pau ha dit:

    joder, i jo que pensava que ja podies tornar a córrer!

  2. Pau ha dit:

    joder, i jo que pensava que ja podies tornar a córrer!

  3. XeviX ha dit:

    Ja entinc ganes ja, però de moment a veure si avui tenim un pronòstic ja.

  4. XeviX ha dit:

    Ja entinc ganes ja, però de moment a veure si avui tenim un pronòstic ja.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s