Al final una sobrecàrrega

Diumenge passat vaig fer uns canvis de ritme mentre feia un entrenament d’uns 9 km per asfalt i amb una mica de desnivell. L’endemà ja vaig notar dolor al turmell esquerra quan pujava o baixava escales, i el dimarts al matí quan em vaig llevar m’era impossible recolzar el pes del cos sobre el peu. Així que vaig anar al CAP i el diagnòstic sense mirar res va ser el d’una sobrecàrrega. Embenat fins a mitja cama i unes crosses. L’endemà semblava que anava millor, però al següent dia i sobretot la nit de dimecres a dijous em feia un mal una mica insuportable. Per això vaig tornar al CAP perquè em fessin unes plaques, a més ara tenia el turmell inflat i feia mal només de moure’l milimètricament. Aquedt cop me’l van embenar fins el genoll.

El resultat de les plaques no l’he tingut fins avui, i sembla ser que no hi ha res a les parts dures, ni res que es vegi enlloc més. De fet ja fa dos dies que no em fa gens de dolor, i tornant a casa m’he tret l’embenat, he comprovat com ja puc caminar i també prémer l’embragatge del cotxe. Així que molt content perquè no hi han vist res de res.

Per altra banda, fa uns mesos, mentre entrenava per la marató de les vies verdes, vaig patir una altra sobrecàrrega al mateix peu, però al cantó del 5e metatarsià.

La meva hipocondria ve derivada d’haver patit una fractura per repetició ara fa alguns anys, i que a la més mínima fa que se’m disparin les alarmes, però  “que jo sigui un paranoïc no significa que no m’estiguin seguint -Grouxo Marx-“, el que significa que també crec que de seguida em quedo sobrecarregat, i sóc una mica delicat.Això crec que és degut al meu ofici, que em fa estar 8 hores ajagut davant d’una màquina, i potser no n’hi ha prou anant a córrer dos o tres dies per setmana com a molt.

En definitiva, ha arribat l’hora de posar fil a l’agulla i començar a fer alguna cosa a diari:  caminades de 30′, piscina i bici. Córrer 1 o 2 dies, i com a proper objectiu a veure si puc arribar en condicions a la cursa en memòria a Ramon Oliu de Cantonigros d’enguany on ja hi sóc inscrit!

Salut i quilòmetres.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Al final una sobrecàrrega

  1. f ha dit:

    Me n’alegro que no tinguis res trencat. Les lesions són un típic i molest problema dels corredors que no enterboleixen, però, els beneficis i les satisfaccions del nostre esport. La diversificació d’activitats és positiva i faràs bé si utilitzes altres tipus d’entrenaments per anar millorant en la teva forma física. Ànims i a la feina que el premi és important.
    Estic pensant també en córrer la cursa de Cantonigrós. Si decideixo anar-hi ja et diré alguna cosa a veure si ens podem conèixer personalment.
    Fins aviat

  2. xevix29 ha dit:

    seria un honor conèixe’ns en forma no virtual, i si decideixes venir hauriem de fer una quedada com cal.
    salut

  3. Dennis ha dit:

    Molt bé XeviX(29),
    Cuando una está lesionado (y más con mucho dolor) parece que está tocado y hundido. Por suerte la vida sigue dándonos segundas, terceras e inésimas oportunidades que, temporalmente, nos hace olvidar todos los malos momentos.

    Así que disfrutar de nuevo del running, y esperemos que sea por mucho tiempo sin dolor.
    Pero… si parecemos sadomasoquistas todos los runners por dejar que primero nos lesionamos (por el mero hecho de correr) y luego nos hundimos mentalmente por no poder correr…
    Todo esto demuestra lo IMPORTANTE que resulta ser el correr en nuestras vidas, corras 30 o 60 minutos en un 10 mil, que puede constuirnos o destruirnos en un santiamén.
    Debemos de ser todos Tarahumaras…nacidos para correr.

    Ànims XeviX, y suerte en Cantonigros!!

    • xevix29 ha dit:

      Merci Dennis, a veces tengo la sensación que se trata de ciclos: progresamos para llegar a nuestro mejor momento, luego caemos lesionados, pero la misma lesión nos hace ver que cuando estamos bien hay que aprovechar el momento, y enseguida volvemos al ruedo para recuperarnos poco a poco, y volver a la progresión… o al menos así es mi relación con el running… Un saludo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s